La setmana passada vaig anar al Sincrotró Alba que hi ha a Cerdanyola del Vallès en una visita guiada per part de dues persones de comunicació de la infraestructura científica.
He après moltes coses que no sabia o que tenia mal enteses. Per exemple, una cosa és el sincrotró i l’altre l’accelerador de partícules com el CERN. Em pensava que eren una mateixa cosa. Les dues acceleren partícules, però el sincrotró ho fa per generar llum.
Perquè la missió final del sincrotró és això: crear llum. Una llum amb una brillantor brutal. El sincrotró ho aconsegueix accelerant els electrons a velocitat relativista i la fa convergir en un punt molt estret.
Per què volem aquest punt de llum tan brillant i estret? Per fer-lo interaccionar amb la matèria. Hi ha moltes empreses (farmacèutiques, per exemple) que estan interessades a fer experiments amb aquest feix de llum tan brillant. Aquests experiments necessiten menys temps a fer-se en aquestes condicions. Hi ha empreses privades que ho demanen, però sobretot són universitats i institucions públiques que són elegides per un equip gestor que decideix qui i quan va a experimentar.
La visita al Sincrotró va discórrer donant la volta per tot el cercle de les instal·lacions. Ens van explicar que una de les coses més cares no eren els aparells sinó el terra. Una de les parts més importants que aïlla de l’entorn. Les escales que donen a aquesta plataforma central no tenen contacte en el seu darrer esglaó, ja que està “flotant”.
Una de les coses que més em va estranyar va ser l’ordre. M’imaginava un espai ultra-tecnològic on els treballadors anirien amb bata blanca i mascareta i caminarien per uns espais diàfans i ordenats. La sensació va ser la contrària. Els espais “llogats” a les empreses o universitats
eren uns cubicles incòmodes i que no convidaven a la investigació. Ordinadors i pantalles posades a la babalà, cadires i mobles bruts o papers penjats a les parets que queien del temps que feia que estaven enganxats. Eren espais caòtics. Segurament, aquests espais sempre són així, i no defineixen la qualitat del que descobreixen, però em va sorprendre.
També vaig veure que els treballadors fixos, els que mantenen les instal·lacions, estan en lluita sindical. Els diners que entren no corresponen amb la seva nòmina i això ho deixaven clar les desenes de cartells penjats per a tot arreu.
De totes maneres, després de la visita vaig pensar que m’havia fet una idea clara del perquè existeix un espai com aquest gràcies a les fantàstiques explicacions dels responsables de comunicació i també vaig tenir la sensació que s’ha d’acostar a la població perquè aquests intangibles siguin coneguts per part de tothom.